L’aire serpentejant conforma el traços que, mitjançant el llapis de carbó, dibuixa la figura, i el vent –que porta l’empenta de l’obra d’art que ens mostra Ricard Noé- bufa cada vegada més fort perseguint el somni del que ell denomina “prolongació de l’ull”. Com si ens parlés, cal posar-hi no ja tant sols la mirada, sinó que també l’oïda per tal de que aquella proposta que ell ens fa, es converteixi en realitat, i la mirada, -l’ull-, s’apropia del dibuix, el fa seu, el lamina i ens el dóna atrapat per sempre en el paper.

Travessa l’emmotlladura per a la que ha estat creat, i, amb llums pròpies, creix, es fa gran, i conforma tot un món que s’endinsa en l’art i, de la mà de Ricard, ens és donat com una llaminadura per als ulls.

Com deia Carles Riba “no escolleixis entre el vent i la flama”, sinó més bé, fes que siguin els buits i les ombres que el pintor ens du, qui guiï la nostra mirada envers allò que ens apropa a la realitat d’un somni de l’artista, i que ens dóna mitjançant aquesta mostra.

És, aquesta, una mostra dels seus darrers treballs, . Està, si més no, realitzada amb amor, amb la passió que Ricard Noé hi posa en allò que més li agrada: pintar.

En altres ocasions ja ho havíem dit que Ricard el que vol és precisament això, dibuixar. En tota la seva obra, quan hem vist els seus quadres, davant del cromatisme dels mateixos, amén d’estar molt ben realitzat, el que sempre hem volgut destacar és la vena del dibuix que destaca d’aquells. I ara, en aquesta mostra, ens dóna la raó. Emprant el llapis i els carbonets, Ricard, ens apropa a la seva obra major, a uns dibuixos definits, de temàtica diferenciada entre sí, crua –molt crua en alguna ocasió- però que vol –i aconsegueix- endinsar-se en el món de l’ART en lletres majúscules per mèrits propis.

Fruïu d’aquesta mostra, i que els ulls, l’oïda i l’esperit tot, s’omplin amb la contemplació d’uns dibuixos que, sens dubte, són a més a més, portadors de somnis del pintor.

Text: Robert Rallo (abril 2006)