Jocs de guerra
Més Mini Mal o La invasió del mini jo de Pablo Bellot
David Armengol

Generalment, quan ens apropem com a receptors a la sala d’exposicions, esperem rebre a canvi un missatge clar; alguna cosa que sembla complicar-se quan es tracta d’art contemporani. A causa de la nostra inversió de temps -segurament, en el cas de l’art més qüestionat que en altres activitats ocioses (pensem per exemple en el cinema o la música)- esperem ser recompensats amb algun tipus de rendibilitat. Un retorn que, ja sigui a manera d’experiència estètica o discursiva, suposi un benefici personal i ens aporti un cert grau de coneixement, aprenentatge, informació, mirada crítica o simplement de moment entretingut, reflexiu o agradable.

Una altra de les estratègies més comunes en l’exercici de comunicació entre l’exposició i l’observador -extensible a qualsevol producció cultural- és la capacitat de generar complicitat i empatia per part d’allò mostrat. És a dir, la certesa que les obres exposades ens parlen a nosaltres mateixos o analitzen aspectes identificables i representatius de les nostres maneres de ser i estar en el temps que vivim. En aquest sentit, l’art contemporani sol oferir un espai d’interpretació més flexible i lliure -també més controvertit- per determinar el que som dins d’unes estructures socials, culturals i polítiques definides per la seva rigidesa i la seva poca (o nul•la) possibilitat de discussió. Dit d’una altra manera, sembla que l’experiència artística es torna més efectiva quan ens hi veiem reflectits; quan el consum en art ens porta a pensar en allò que ens envolta i és capaç de procurar certes pistes per qüestionar-nos o entendre’ns millor. Ara bé, a vegades pot passar que allò que contemplem, des de la distància segura i convinguda de l’espectador, ens disgusti o ens incomodi. A vegades pot passar que no ens agradi gaire reconèixer-nos com a part integrant del que veiem. Alguna cosa així ocorre en les pintures i els dibuixos de Pablo Bellot. Una sàtira fosca i grotesca de l’individu contemporani que parteix del concepte inventat de «mini jo» per explorar, des d’un imaginari infantil, adolescent, carnavalesc, amant de la gresca i fins i tot brètol, les pors i els malsons que constantment ens aguaiten en les nostres relacions habituals amb l’entorn i els altres.

Per això l’artista recorre al dibuix en blanc i negre -d’herència fanzinera i underground, d’aquí la lectura contractultural del «mini jo»- a partir de la construcció figurativa de personatges sinistres (més pròxims a la ironia macabra d’Edward Gorey que a la tendra amabilitat de Tim Burton) que es presenten amenaçadors i agressius davant la mirada del visitant. Un tipus de violència explícita que es refugia en la paròdia de la disfressa infantil i el joc de guerra però que, al seu torn, evoca amb contundència la crueltat, la desesperança i el desassossec implícits en l’home corrent.
Dibuixos i pintures de gest ràpid i àgil que incorporen infinitat de símbols de caire violent -màscares, pistoles, armes blanques, gestos agressius, imatgeria feixista, uniformes, cares malaltes, ...- convertint els seus múltiples i sempre joves «mini jos» en un autèntic exèrcit del mal; una host de nens i adolescents aparentment pertorbats, entrenats i preparats per a la lluita imminent.

Podem afirmar que la idea del mini jo -proposta ambiciosa en la qual Bellot porta anys treballant- funciona com a cosmogonia personal. Un imaginari propi que, deutor de l’estètica del gore (la sang i les vísceres), les pel•lícules de zombis (el mort vivent), l’acudit de gust dolent (la crueltat ridiculitzada) i l’humor gràfic més negre (la sàtira social a partir de la paròdia i l’exageració), s’articula d’acord amb el que Bellot denomina la «tragiparida»: un concepte d’aparença absurda però adequat i precís per aprofundir en la descoratjadora i sarcàstica visió del món quotidià que ens assetja. Una mirada tètrica i ombrívola sobre la realitat diària que incideix en totes les seves misèries, drames, repressions i frustracions.

Una cosmogonia expansiva que s’exhibeix davant l’espectador com a acumulació caòtica de personatges, microrelats i històries simplement apuntades i voluntàriament no desenvolupades que ocupen el mur invitant a un frenètic joc de contraris: innocència i perversió, ingenuïtat i malícia, tendresa i sadisme, rebuig i simpatia, violència i humor. Una vertadera invasió de l’espai expositiu centrada en l’excés i la saturació d’informació (des de petits dibuixos a grans llenços) que, com sol passar en el cinema d’acció o en la literatura fantàstica, dota la ficció de cert grau de veracitat per enfrontar-nos -ara des de l’art- a conceptes primaris com els del bé i del mal.

Codis d’interpretació directes que l’artista estructura a través d’una lectura rizomàtica o hipertextual -sense inici ni final, sense ordre establert ni pautes prefixades- que incita a una aproximació lliure, desjerarquitzada i subjectiva per part del receptor. Un receptor que penetra a la sala a manera d’intrús o persona no grata, sentint així la tensió de passar de ser observador a ser objecte d’observació i intimidació.

I per mantenir aquest antagonisme crònic que defineix l’obra de Pablo Bellot, no és estrany que se centri en la infància, i sobretot en l’adolescència, com a punt de partida de la seva mitologia i imaginari visual. Un període específic d ela vida en al qual ingenuïtat i perversió s’entremesclen (la repressió del desig, la carència d’autonomia, l’absència d’autoritat moral ...). Una etapa de canvi i efervescència rebel i revolucionària de baix fonament que permet a l’artista explorar de manera paròdica i àcida els problemes que determinen el nostre dia a dia. Els «mini jos» de Bellot suposen per tant un procés (artístic) de carnavalització de l’individu (la disfressa i la màscara que ens amaga i ens protegeix a la vegada) que, com va apuntar Fernando Castro Flórez en relació amb la mostra “Mini yo en el campo expandido y más p’allá también hay casa” (Fundació de les Arts de València, 2007), ens enfronta sense divagacions ni voltes amb el que el crític denomina la “conflictivitat del present”.

«Més Mini Mal o La invasió del mini jo» (2008-2009), nou lliurament del projecte ara al Museu del Montsià, estableix, com en ocasions anteriors, un gest irònic de complicitat a l’art minimalista; un element present tant en l’ús exclusiu del blanc i negre i la simplicitat de les seves figures com en el joc de paraules que estableix el títol “més mal en miniatura” o “més mal en microdosis”. Una exposició que manté les mateixes premisses de territorialització i ocupació exhaustiva de la sala a partir de multiplicitat d’obres que van des de petits dibuixos sobre paper a pintures de grans dimensions.

Una recent invasió del «mini jo» que ens brinda una imatge apocalíptica i corrosiva de la realitat. Centenars de fràgils i desenganyats adolescents que, sense saber gaire bé els motius contra els quals lluiten, apareixen preparats per a un joc suposadament verídic de guerra i massacre.

Un simulacre de caos i catàstrofe en el qual -potenciat a més per l’ús del text en els títols: Comat a mort, Déu que dolent que sóc, Trencaclosques, Antoñito pesambres, La venjança de l’atroç ...- l’artista extreu una alta dosi d’humor negre i cinisme que no deixa canya dreta. Tot és exagerat, desmesurat i grotesc a Més Mini Mal: l’actitud agressiva dels personatges, el dolor de les cares, l’aprimament dels cossos, el caràcter rudimentari de les armes, les vestimentes, les pròtesis i mutacions ... Un excés asfixiant que, unit a l’horror vacui derivat de la quantitat d’obres presentades -pràcticament impossibles d’assimilar- genera de manera efectiva la sensació de por i angoixa vital que Bellot extreu de la pràctica artística.

Una temor latent que, en gestar-se des de la crisi adolescent i l’entremaliadura infantil (tots dos contextos pròxims i familiars) irromp bruscament davant el nostres ulls -divertint-nos i espantant-nos a la vegada- com a experiència extrema però a la vegada possible; alguna cosa que argumenta i justifica la nostra desconfiança inicial davant el «mini jo».
En definitiva, un exercici de vandalisme contra aquest món estables i estanc amb el qual ens toca lluitar diàriament. Un art de la bretolada que, en termes artístics, converteix Pablo Bellot en una espècie de delinqüent capaç de donar la volta a l’avorriment anquilosament de la vida quotidiana i transformar-lo, a través de la violència, en una dinàmica d’intrusió i desajust de l’individu i dels seus límits.

A “La identidad”, Kundera parla de tres tipus d’avorriment: “l’avorriment passiu: la noia que balla i badalla; l’avorriment actiu: els aficionats als estels; i l’avorriment rebel: la joventut que crema cotxes i trenca aparadors.” Resulta impossible no relacionar les invasions plàstiques del «minijo» amb la tercera via d’avorriment apuntada pel txec: el rebel. I aquí és on resideix la clau fonamentada de la proposta artística de Pablo Bellot: la resposta rebel i inconformista davant la imposició i la norma.

Nota: Pablo Bellot va ser el guanyador de "BIAM 08" premi biennal d´art ciutat d´Amposta.