Aigua, cel i branques. Espais nodrits d'arbres ardents. El poble llunyà que s'endevina entre canyaguerals que surten del quadre. Juncs, oliveres, xops, riu, flors... és la poesia que Brufau pinta-escriu. Colors sobris que es difuminen fins perdre's en la profunditat de la llunyania... i paraules, infinitat de paraules que, com cossos d'amant, va tenyint, ajuntant amb la musicalitat del trobador. Veient-escoltant l'bra que José Luis ens ofereix, no se sap on comença el color i on la poesia. És l'encís de la paraula feta imatge.
Robert Rallo. Agost 2005

"Agua y tierra por igual
bajo una atmósfera ignota.
Idea de horizontalidad
que se prolonga y deforma.

Las aguas quietas dibujan,
pintan, esculpen y esbozan
un festival de perfiles
y de muchas otras cosas.

La tierra viste de encajes
de mil matices que brotan
engalanando las aguas
y haciéndolas más hermosas...

Atreverse a pintar esto
es gastarse a sí una broma.
No existirían las luces
si no existieran las sombras."
José Luis Brufau