L'obra de Joan Antoni Blanc (Tortosa, 1940) no segueix impulsos o estats d'anim, aquí preval la reflexió absoluta guiada per la recerca, per l'oreig metoditzat, per la trama de la maquinària cerebral, per la lucidesa concordant en l'assimilació de les formes.

Quan a un artista li preocupa l'estudi de la ciència, la física, la llum, la geometria, la morfologia, l'espai arquitectònic o l'efecte òptic; per tal de comprendre quin és el seu treball, ens hem de remuntar a la llunyana procedència del saber i de l'art.

En l'obra de Blanc ens podem remetre a referents com Frank Stella (1936), si tenim en compte els exercicis de dibuix geomètric; a Sol Le Witt, si observem l'obra «Dos cubs modulars oberts mig sortits» del 1970 de la Tate Gallery de Londres, a Victor Vasarely, líder de l'art cinètic i precursor del constructivisme; a Roland Fischer (Munich, 1958) amb la llum de les «Edicions 2003» i a Yturralde (Cuenca, 1942) amb les figures impossibles dels anys 70.

A Blanc, la pintura se li presenta com a base de la investigació formal al servei de la morfologia i el disseny. Executa experiments d'òptica pura, on es poden extraure les paraules claus de la seva obra: la percepció visual, l'abstracció geomètrica i l'espai inquietant.

Blanc, no pinta el que veu, pinta el que pensa, que és probable que hagi vist anteriorment en aquells espais irreals que formen part de la memòria.

Núria Gil
Historiadora de l'Art